snfffffffffffffffffffff

8 del matí. Hora d'entrar a classe olor a aula tancada, i alguns perfums un poc forts d'algunes presumides.
Les 10, ixes a la cantina, olor a caféééé..
Ixes un poc al sol, i l'olor es estàndard. Quan tornes a entrar en classe, sents que ja no esta la olor inicial. Ol a humanitat.
Quan isc al carrer i em dirigix cap a casa(hui caminant), se m'han creuat un fum d'olors, unes pijors i altres millors. Adore la olor a flors de la paraeta que hi ha pel carrer de les facultats.
Pel camí sempre et trobes olor a brossa, olor a perfum fort, olor a suarda.. i l'olor a l'asfalt i a fum dels cotxes. Desagradable.
Arribant a ma casa, comence a sentir la meua olor, ja q després d'anar caminant ràpidet, al parar sents q vas "suaeta".
A l'habitació, no fa cap olor, perquè deixe la finestra oberta per evitar l'olor a tancat.
La veritat es que la olor em diu moltes de les coses. Descarte i accepte depenent de l'olor.
El refús que li tinc a València es que no m'agra res com ol(entre altres coses).
Estava acostumada a l'aire net i pur, que olia a pins, romer, terra mullada, llenya cremant, i alguna q altra olor a aigüera embossada i pixumet de Pomi.
Valencià només baixar de l'autobús, senc l'olor a aire brut, bén contaminat. Es nota la humitat que s'enganxa a la pell. València ol a futur sense trellat. Ol a mil i un autobusos q es trauen la fel, ol a brutícia després del botelló a tarongers, ol a lleixiu hipersuperdesinfectant. Ol a artificial.

Des de que estic ací tinc clar, que no pense viure(definitivament) mai a una ciutat tan pudorosa com esta.

Records

La espera... desespera!

El preventori d'Aïgues de Busot

Ahir van fer una xicoteta excursió cap a Aigües de Busot, per repetir el nostre espectacle que tant havia triomfat a Sella ( ja es veuran videos).
Però tornant en el cotxe cap a Sella, vam tindre que desviar-nos, perquè la carretera del poble estava tallada per Festes.

Aleshores és quan Tàgara ens contava histories sobre un preventori per a malalts de tuberculosi, més concretament per a xiquets. Ens contava, mentre anavem apropant-nos cap a aquell hospital de malalts de tuberculosi del 1936, que la seua cosina havia trobat documents amb noms de xiquets amb les seves dates de naixements i fotos. Els feia un poc de por, o respecte com dien ells.

Ens va contar que uns dels pisos tenia el sol de cristall. Impactant.

La veritat és que quan estavem apropant-nos i el cotxe va allumbrar el preventori, va impactar molt. És un edifici molt gran, potent, preciós, i bé després de tot el que havien contat en el trajecte un tant tètric.

Vam eixir "escopetats" d'allí, sense contar que anavem en les finestres tancades i els segurs posats(Per si quedava algo del virus(brometaaa)).

També ens va contar, ja quan haviem eixit d'Aigües, que molta gent anava alli a fer la ouija, a grabar sicofonies... . També que les parets estaven plenes de graffitis, on apareixia el nombre 6 repetides vegades, i tot ple d'enderrocs degut a actes vandàlics.

L'edifici fou construït en 1838, i a dies d'ara esta en ruïnes. La gent especula per la presència de ànimes, esperits, o quasevol cosa paranormal i no tinc idea perquè.

Al que volia arribar es que és ridicul que es puga pensar que en un simple hospital de xiquets puga haver alguna maledicció, o coses xungues que dic jo.

És com una manera de mostrar que eixa gent,pel fet de tindre tuberculosi, anava a morir i a deixar la casa encantada. Pero bueno! Eren malalts, que intentaven viure de la millor manera possible els últims dies de la seua vida, i a més a més, evitaven el contagi de la malaltia a la resta de la població.

Em pareix patètic que ara vaja gent allí, a invocar a "nosequi" i a rallar les parets en el nombre del dimoni(666), i a lluitar contra mil i un esperits!

La veritat és que la casa no té desperdici, espere que es restaure, i que els paranoics de la rodalia d'Aigües trobem maneres millor de passar el temps.

I jo de major, vuic ser..

Principi d'incertesa

Finals de juliol, i no tinc ni idea que vaig a fer dintre de 1 mes i menys aon vaig a viure.

Duc 2 mesos en "papeleos" i marejos, en tindre un futur cert i segur, actualitzaré el blog.

Eivissa

Imagina una calita, yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol, es la costa catalana. Estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo al chiringuito, un bañito, un helado de pistacho y un partido al futbolín. Lanzamos unos frisbis, jugamos a las cartas y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna, la sal, tus labios mojados. Me entra la sed y pido una copa y España se queda en cuartos en la Eurocopa.